Anàlisi de contingut

Al llarg de la narració l’autora del text desenvolupa reflexions d’uns quants filòsofs als quals els va preocupar el tema de la llibertat.

Diògenes el Cínic, és el primer filòsof citat al llarg de tot el text, era un filòsof grec del segle III aC que pensava que els únics realment lliures eren els animals, ja que no tenien responsabilitats, per tant ell va decidir allunyar-se de la societat i de tot alló que li pogués preocupar qualsevol tipus de complicacions. Es deia que vivia com un gos, i per això li deien quión, que volia dir gos en grec.

A continuació compta que: històricament hi havia dos posicions enfrontades sobre el tema de la llibertat,en les quals s’acceptava o es negava l’existència d’aquesta: Els deterministes, que negaven la llibertat, i els que la defenien. Els deterministes pensaven que la vida humana estava totalment determinada per una sèrie de causes, i que no actuàvem lliurement sinó moguts per eixes causes.
A l’antiga Grècia, com a exemple de determinisme, estaven els atomistes dels quals hi havia una sèrie de filòsofs que defenien aquesta posició, com Leucipo i Demòcrit, que en el segle V aC, van pensar que tot estava format per àtoms, que obeïen a lleis mecàniques que no deixaven lloc a la llibertat de moviments, a aquesta concepció de l’univers va rebre el nom de mecanicisme. Aquest model , ja abandonat, va ser defés per Galileu, Descartes i Newton.
Per saber més de determinisme...visualitza el vídeo.

Descartes, un filòsof francès del s.XVII, va defendre el mecanicisme, per a tot allò material que ocupa un espai, és a dir per a la substància extensa. Els animals eren per a Descartes considerats màquines molt perfectes, ja que provenien de la mà de Déu. En canvi pensava que el ser humá estava constituït per el cos material i l’ànima pensant, va defendre aleshores el dualisme. Va dir que la diferència entre l’animal i el ser humà es troba en la comunicació entre l’ànima i el cos que sols el ser humà posseeix.

Kant també tenia una postura dualista, encara que amb diferències respecte a Descartes, ja que ell va parlar d’un món fenomènic, que es basava en el fenòmens sotmesos a lleis naturals i per tant no lliures, y un món noümènic, en el qual s’actuava segons la raó y en la que per tant si es donava la llibertat. Kant a diferència de Descartes va utilitzar el terme de raó, ja que el concepte d’ànima és algo que hem de creure però que no es pot demostrar. Aquesta raó es podia manifestar de dues maneres: d’ús teòric que feia possible el coneixement del món, i la raó d’ús pràctic que fa possible la moralitat. Per a Kant la llibertat consistia en l’autodeterminació, en la capacitat de donar-se les pròpies lleis.

L’existencialisme és , en canvi, un corrent filosòfic molt actual, ha sigut defensat per filòsofs com Sartre o Simone de Beauvoir. Aquests filòsofs eren ateus i per tant per a ells no existeixen normes revelades per Déu per a guiar als hòmens. Per tant, l’home s’ha de guiar sol i ho ha de fer des de la llibertat, cada persona ha d’anar triant i construint,d’aquesta manera, el seu camí. Cadascú és responsable de la seua vida, però en viure en societat el que faça un pot tenir conseqüències respecte els altres. Per tant, l’existencialisme defensa la llibertat absoluta. Els existencialistes no neguen que el ser humà tinga condicionants per a triar, però això no anul·la l’elecció, i per tant sempre es tria.

John Stuart Mill,va ser un autor anglès del segle XIX que va escriure el llibre <Sobre la llibertat>, pensava que la llibertat consistia en que allò que cadascú fera en la seva vida sols era assumpte de la persona, i que en tot cas si havia que castigar a la persona per fer alguna cosa mal sols hauria de fer-se quan aquest acte no l’afectés només a ell sinó també a altres. Per exemple: un és lliure d’emborratxar-se però si a causa d’aquesta perjudica algú, hauria de ser castigat. Les idees de Mill podien iterpretar-se donant lloc a un liberalisme radical que redueix al mínim les funcions de l’estat.

Marx va defensar l’abolició de la propietat privada, ja que per el contrari aquells que tenien poc es veien obligats a vendre la seva força de treball, a persones amb més diners i terrenys, convertint-se d’aquesta manera en esclaus, venent-se per hores a altres persones que es beneficien del seu treball. Per tant, el que Marx pensava era que la única forma de ser més lliures era treballant per a nosaltes mateixa, és a dir que el nostre temps i esforç sols ens poguera beficiar a nosaltres, i açó sols es podia acoseguir mitjançan l'abolició de la propietat privada.

En conclusió, la llibertat és de vegades qüestió de temps, i si un a de treballar tot el dia li queda poc de temps per a ser lliure.