Anàlisi Crític

Aquest text d’Ana Estupiña dona certes visions sobre la llibertat, sobre que és en realitat per a nosaltres i si realment som lliures. Ens mostra les reflexions, teories y pensaments de diferents filòsofs, així com la diferència entre les diferents formes de explicar que és la llibertat, i si realment existeix en els humans. No son sols les teories i pensaments dels filòsofs les que es desenvolupen al text, ja que l’autora de vegades també dona la seua opinió, i contrasta les seves idees amb les dels filòsofs.

Al principi d’aquesta lectura és lògic pensar que sols son lliures els animals com va pensar Diògenes el Cínic, ja que en els humans hi ha moltes coses que ens impedeixen la nostra llibertat com per exemple les responsabilitats. En aquesta reflexió es va basar Diògenes , pensava que podíem arribar a ser feliços allunyant-se de les complicacions de la vida en societat. És fàcil pensar com Diògenes ja que si mires un poc al teu voltant i et quedes mirant a un simple gos i la seva forma d’actuar, te’n adones que no té cap responsabilitat, fa el que vol quan vol, en canvi, els humans tenim una sèrie de responsabilitats com ara el treball, les feines de la casa,etc, que ens impedeixen fer el que volem, ens deixen poc de temps per a nosaltres i que per tant tallen les ales a la nostra llibertat.

Els deterministes, en canvi no creien que l’ésser humà pogués ser lliure, pensaven que els humans actuàvem per una sèrie de normes, moguts per unes causes i seguint unes lleis, de la mateixa manera que actuava el univers segons els atomistes, mecànicament. Aquesta és una teoria prou diferent a la meua forma de pensar, ja que no actuem mecànicament. De vegades, actuem seguint unes causes, però sempre triem, podem triar la forma de fer les coses o la forma en la que anem a actuar, i per a mi açò implica un poc de llibertat.

Descartes, a diferència que els Deterministes i Diògenes el Cínic, va defensar que els animals no són lliures, actuen per instint. Així dons, Descartes va defensar els dualisme en els humans, una teoria que afirmava que el ésser humà estava compost per dues “substàncies” el cos material i l’anima pensant, a diferència dels animals, els humans podíem pensar i realitzar accions voluntàries. Pense, com Descartes, que els animals fan el que fan perquè senten la necessitat de fer-ho però realment no ho fan perquè volen, i en canvi l’ésser humà pensa abans d’actuar, fent-nos a diferència millors i més lliures que el animals.

Kant també va defensar aquesta postura dualista, però amb diferències respecte a Descartes. Kant va emprar en les seues explicacions que l’ésser humà podia fer ús de la raó, que ens donava la llibertat, per a Kant a diferència dels deterministes pensava que la llibertat de l’home consistia en fer cadascú les seues lleis. Aquesta postura hem sembla prou més progressista i actual que la resta, Kant va seguir la postura de Descartes, encara que a diferència d’aquest ja va emprar un terme que actualment utilitzem molt per a diferenciar els animals de les persones, el ús de la raó. La meua idea de la llibertat es prou semblant a la de Kant i Descartes.

L’existencialisme nega l’existència de Déu i per tant també el mecanicisme de seguir el camí, o lleis que Déu ens ha dictat per a seguir a la nostra vida. La llibertat per als existencialistes consisteix en triar cadascú els seu camí a la vida, tracta de fer eleccions i ser lliure de elegir el que vols fer a la teva vida. Jo, hem considere un tant existencialista, ja que per a mi la llibertat consisteix en triar. Triar el nostre camí, la forma de la que volem fer les coses, quan les volem fer, açò és per a mi llibertat. Podem fer-ho gràcies a l’ús de la raó que com diu Kant és també allò que ens diferència, al ésser humà, de la resta d’animals.

Mill pensava que la llibertat d’una persona consistia en que cadascú fera el que volgués , ja que el que cadascú feia amb la seua vida sols era problema d’ell, mentre no afecte a la resta. També estic totalment d’acord amb la forma de pensar de John Stuart Mill, ja que cadascú té dret a actuar com vulga sempre i quant no afecte a la resta. Per exemple, si una persona es vol emborratxar, és lliure de fer-ho, sempre i quant aquesta borratxera no porte a conseqüències que puguen afectar més gent, com el fet d’anar borratxo i conduint. És a dir, pense que la societat a de garantir la màxima llibertat i l’única cosa que hauria de prohibir-se és perjudicar als altres.

També pense com Marx quan diu que l’abolició de les propietats privades ens pot proporcionar llibertat , ja que cada vegada que treballem per a altres, que altres es beneficien del nostre temps i esforç, es convertim en esclaus, restringint la nostra llibertat.

En conclusió, comparteixc moltes idees i reflexions d’aquests filòsofs i autors, com Descartes, Kant i els existencialistes, els tres més importants des del meu punt de veure la llibertat. Han demostrat que amb el pas del temps han anat en progressió, pensant sempre el mateix, en el que el més modern a reforçat les idees del més antic. Per a mi la llibertat consisteix, com ja he dit abans, en elegir allò que volem fer, i la manera de la que volem fer-ho, i açò és gràcies a l’ús de la raó, que ens diferència dels animals, que segons la meua forma de pensar no son lliures. Però l’ésser humà sí.

Anàlisi de contingut

Al llarg de la narració l’autora del text desenvolupa reflexions d’uns quants filòsofs als quals els va preocupar el tema de la llibertat.

Diògenes el Cínic, és el primer filòsof citat al llarg de tot el text, era un filòsof grec del segle III aC que pensava que els únics realment lliures eren els animals, ja que no tenien responsabilitats, per tant ell va decidir allunyar-se de la societat i de tot alló que li pogués preocupar qualsevol tipus de complicacions. Es deia que vivia com un gos, i per això li deien quión, que volia dir gos en grec.

A continuació compta que: històricament hi havia dos posicions enfrontades sobre el tema de la llibertat,en les quals s’acceptava o es negava l’existència d’aquesta: Els deterministes, que negaven la llibertat, i els que la defenien. Els deterministes pensaven que la vida humana estava totalment determinada per una sèrie de causes, i que no actuàvem lliurement sinó moguts per eixes causes.
A l’antiga Grècia, com a exemple de determinisme, estaven els atomistes dels quals hi havia una sèrie de filòsofs que defenien aquesta posició, com Leucipo i Demòcrit, que en el segle V aC, van pensar que tot estava format per àtoms, que obeïen a lleis mecàniques que no deixaven lloc a la llibertat de moviments, a aquesta concepció de l’univers va rebre el nom de mecanicisme. Aquest model , ja abandonat, va ser defés per Galileu, Descartes i Newton.
Per saber més de determinisme...visualitza el vídeo.

Descartes, un filòsof francès del s.XVII, va defendre el mecanicisme, per a tot allò material que ocupa un espai, és a dir per a la substància extensa. Els animals eren per a Descartes considerats màquines molt perfectes, ja que provenien de la mà de Déu. En canvi pensava que el ser humá estava constituït per el cos material i l’ànima pensant, va defendre aleshores el dualisme. Va dir que la diferència entre l’animal i el ser humà es troba en la comunicació entre l’ànima i el cos que sols el ser humà posseeix.

Kant també tenia una postura dualista, encara que amb diferències respecte a Descartes, ja que ell va parlar d’un món fenomènic, que es basava en el fenòmens sotmesos a lleis naturals i per tant no lliures, y un món noümènic, en el qual s’actuava segons la raó y en la que per tant si es donava la llibertat. Kant a diferència de Descartes va utilitzar el terme de raó, ja que el concepte d’ànima és algo que hem de creure però que no es pot demostrar. Aquesta raó es podia manifestar de dues maneres: d’ús teòric que feia possible el coneixement del món, i la raó d’ús pràctic que fa possible la moralitat. Per a Kant la llibertat consistia en l’autodeterminació, en la capacitat de donar-se les pròpies lleis.

L’existencialisme és , en canvi, un corrent filosòfic molt actual, ha sigut defensat per filòsofs com Sartre o Simone de Beauvoir. Aquests filòsofs eren ateus i per tant per a ells no existeixen normes revelades per Déu per a guiar als hòmens. Per tant, l’home s’ha de guiar sol i ho ha de fer des de la llibertat, cada persona ha d’anar triant i construint,d’aquesta manera, el seu camí. Cadascú és responsable de la seua vida, però en viure en societat el que faça un pot tenir conseqüències respecte els altres. Per tant, l’existencialisme defensa la llibertat absoluta. Els existencialistes no neguen que el ser humà tinga condicionants per a triar, però això no anul·la l’elecció, i per tant sempre es tria.

John Stuart Mill,va ser un autor anglès del segle XIX que va escriure el llibre <Sobre la llibertat>, pensava que la llibertat consistia en que allò que cadascú fera en la seva vida sols era assumpte de la persona, i que en tot cas si havia que castigar a la persona per fer alguna cosa mal sols hauria de fer-se quan aquest acte no l’afectés només a ell sinó també a altres. Per exemple: un és lliure d’emborratxar-se però si a causa d’aquesta perjudica algú, hauria de ser castigat. Les idees de Mill podien iterpretar-se donant lloc a un liberalisme radical que redueix al mínim les funcions de l’estat.

Marx va defensar l’abolició de la propietat privada, ja que per el contrari aquells que tenien poc es veien obligats a vendre la seva força de treball, a persones amb més diners i terrenys, convertint-se d’aquesta manera en esclaus, venent-se per hores a altres persones que es beneficien del seu treball. Per tant, el que Marx pensava era que la única forma de ser més lliures era treballant per a nosaltes mateixa, és a dir que el nostre temps i esforç sols ens poguera beficiar a nosaltres, i açó sols es podia acoseguir mitjançan l'abolició de la propietat privada.

En conclusió, la llibertat és de vegades qüestió de temps, i si un a de treballar tot el dia li queda poc de temps per a ser lliure.

Introducció

Ana Estupiña Sánchez va nàixer a València, és llicenciada en filosofia i ciéncies de la educació, en aquests moments exerceix com a professora de filosofia en un institut de València. Ha col·laborat a la editorial Diágolo, com per exemple al llibre “lectures per a estrenar-se en ètica”.

Som dignes de ser lliures?,d'Ana Estupiña forma part del llibre lectures per a estrenar-se en ètica. Conté diferents parts, consta de set capítols escrits per diferents autors, en el qual podem trobar “¡Moltes Felicitats! de Carlos Roser i “Som dignes de ser lliures?” d'Ana Estupiña Sánchez, entre d’altres.Aquestos relats estàn escrits tots a mode de narració, per tal d'aproximar-se el lector, ja que està escrit per a persones joves que encara han llegit poc textos filosòfics, mostren la forma de pensar i les teories de diferents filòsofs i la forma de pensar sobre un tema concret del autor/a, fent reflexionar.

Aquest text d'Ana Estupiña és una narració, que consta de vint-i-dos pàgines, en la que es desenvolupa una reflexió filosófica sobre la llibertat. Tracta d'una jove que diu no tenir problemes amb l'hora d'arribar a casa, fins que un dia els pares la castiguen i l'amenacen en llevar-li les llibetats que té. A partir d’aquest moment comença a fer una reflexió filosófica de qué és realment la llibertat. Som lliures en realitat? Sols els animals salvatges són lliures? Qué és la llibertat? En qué es basem per a dir que som lliures?. La protagonista de aquesta narració ens ajuda a conéixer la resposta a aquestes preguntes mitjançant les seues experiències viscudes i amb l'ajuda d'un nou amic, Andrés, que estudia filosofia.